Conteteràpia: la importància dels contes a educació infantil i primària

No obstant això, com ja hem comentat altres vegades, la comunitat docent i els pares tenen l'opinió dividida sobre els avantatges i inconvenients de recuperar aquestes històries tradicionals, plenes de bruixes, madrastres i patiments que volem evitar als nostres fills. És necessari explicar-los episodis tan cruels?

 

El primer punt que volem subratllar és que els contes tradicionals que s'han convertit en clàssics i han sobreviscut generacions i generacions ho han fet per algun motiu de pes. Té sentit, oi? Bàsicament són clàssics perquè tracten temes universals que reflecteixen els elements interiors de cada individu (de cada nen o nena). Partint de metàfores i d'un llenguatge simbòlic, els contes parlen directament a la imaginació de nenes i nens sobre les seves pors, mals comportaments i traumes; els ajuden a superar-los i els donen força. Si els contes clàssics sempre acaben bé i el bé venç sobre el mal, podem sentir la seguretat reconfortant que a la nostra vida el bé també acabarà per imposar-se.

 

Segons Sheldon Cashdan (La bruixa ha de morir, 2000), els contes són un retrat de les debilitats que habiten a l'interior dels nens i que ell divideix en set. Per això, el mal ha de ser vençut, perquè el nen vivencia mitjançant el llenguatge simbòlic la seva capacitat de transcendir els seus defectes. Sovint, el càstig al dolent pot semblar terrorífic, no obstant això, el motiu que aquest es mostri així als nens és perquè els quedi clar que, un cop vençut, el mal no tornarà. Cashdan ens diu, per exemple, que contes com El vestit nou de l'emperador o Blancaneus tracten la vanitat, Pinotxo o Les tres filadores tracten la ganduleria, Hansel i Gretel o La Caputxeta vermella tracten la golafreria, La Ventafocs l'enveja ...

 

Hem de tenir en compte, a més, que els nens no viuen els relats d'aquests contes com els viuen els adults en escoltar-los, les pors ja s'han desplaçat. Sovint els nens es fan preguntes filosòfiques devastadores, davant les quals els adults no sabem quina és la millor resposta, però els nens acaben trobant aquesta resposta a l'interior dels contes, sempre que respectem l' estructura profunda original.

 

Sobre aquest punt, és important alertar de la influència de les versions de Disney en com expliquem els contes de fades, que ens ha portat sovint a oferir una versió edulcorada / distorsionada que no compleix la funció holística i alliberadora de la història original. Així, per exemple, pocs saben que en la història original d'El príncep gripau, el gripau no es transforma quan la princesa li fa un petó, sinó quan li dóna un cop contra la paret; o que en la versió original de Rínxols d'or i els tres óssos, la protagonista no es limita a fugir espantada, sinó que torna i ajuda els óssos a reparar el que va alterar. Per això, pensem que els docents, educadors o pares que volen servir-se del veritable poder sanador dels contes han de recórrer a les fonts originals (que sovint tenen un llenguatge literari més ric que les versions contemporànies) i partir del conte explicant-ho en presència (tots heu apreciat l'enuig d'un nen quan detecta que l'adult acaba amb pressa o sense interès el conte, o bé altera detalls de la història).

Els contes expressen en forma d'imatges narrades i metàfores vivències que no passen per la part racional del cervell i que incideixen directament sobre l'hemisferi dret. Per això poden ser més efectius per propiciar un canvi que si intentem incidir sobre els traumes de manera directa. És important, doncs, que davant d'una situació difícil que estigui vivint la nena o el nen, sapiguem trobar un conte que el reconforti i li faci vivenciar de manera simbòlica la seva capacitat de vèncer les adversitats.

Esperem que a partir d'ara us animeu a explicar contes!